Stella Maris ©by mabm (.cat)

Imagen de Pinterest

Una eixerida nena, asseguda a l’esglaó del portal de ca seva, a peu de carrer, jugava a embullar els seus peuets a les xarxes de pescar que el seu pare havia estat apedaçant tota la tarda i a fer córrer una de les rodetes de suro, que li havia fugit, amb els ditets tacats de xocolata. El seu pare no sempre les cosia davant la casa. Sovint les adobava sota l’ombra dels arcs de la llotja del port. A la filla li agradava escapolir-se i anar-lo a veure fer feina a la vora de la mar. Li cridaven molt l’atenció les grandíssimes agulles de color taronja que emprava per deixar-les com a noves, pareixien agulles gegants per els cabells; tal volta per els cabells d’una geganta, imaginava la petita.

Eren altres temps…

Uns temps convulsos on els amics es tornaren enemics, els germans lluitaven a mort entre ells i velles picabaralles convertiren als veïns en caçadors de bruixes. Eren temps d’angoixa en els que les parets tenien orelles i aquest homenet havia escoltat massa vegades que llevar a un home d’enmig era tan senzill com enretirar una pedra del camí que fa nosa d’un cop de peu. I perquè no li peguessin un tir al clatell, quan sortia al carrer ho feia sempre amb la seva menuda als braços.

Al pare no li agradava gaire la seva nova feina. Enyorava manar la seva estimada barca de bou, el «Rafalet». Abans, havia estat patró de cabotatge, però una malaltia als pulmons l’havia obligat a deixar la vida a la mar i, al mateix temps, lliurat d’anar a aquella maleïda guerra que tant mal va fer.

La nina va néixer pocs mesos abans de que aquesta esclatés. La mare (coratge) encara lluïa al front la cicatriu amb el que un cantó del quadre de la Verge del Carme que penjava, oscil·lant i trèmul damunt el llit, la va ferir quan va caure durant uns bombardejos a les afores del poble que van fer tremolar les parets, els cors i les ànimes, mentre alletava a la seva filleta.

A l’hora d’anar a dormir, a la menuda li encantava escoltar històries de pirates, vaixells enfonsats, tresors perduts i sirenes. Però la seva història preferida era aquella en la que el seu pare era l’heroi. I unes vegades la mare i unes altres el pare, amorosos i pacients, s’asseien a la cadireta que dormisquejava plàcida vora al seu llit i començaven a contar-li el seu conte:

—Hi havia una vegada… —va xiuxiuejar fluixet la mare per no deixondir a la petita.

—Què? Què? Què és el que hi havia, mama? —va insistir la impacient nineta, molt ansiosa.

—No vulguis passar l’arada davant el bou, filla —va respondre ràpidament ella—. A veure, per on anàvem?

—Per hi havia una vegada —li va recordar la filleta que estava més desperta que dormida.

—Hi havia una vegada una cova als penya-segats de Cala Turqueta, a Menorca. Eren dies nadalencs de ple hivern, la neu ho cobria tot i feia moltíssim fred. Un grup d’homes de la mar van tenir que refugiar-se dedins i per encalentir-se i poder romandre tota la nit van encendre un foc —va continuar la mareta.

—Mama, per què tingueren que romandre a dintre? —va tornar a interrompre la ja somnolenta mocosa.

La mare, fent-se la sorda, va intentar continuar el conte, però el pare, que va entrar just en aquell moment per donar la bona nit a la petita, li va prendre el relleu.

—Au, titona!, calla i escolta —li va dir el pare—. Parlant i descansant al voltant de la foganya, van veure com un vaixell embarrancava molt a prop de la costa.

—Papi, com nomia el vaixell? «Rafalet» com el teu? —va tornar a interrompre la curiosa nina.

—No, estrelleta de la mar meva. Era un vaixell rus. A mem que ho pensi… va intentar recordar el papa, que ho tenia a la punta de la llengua.

—I què va passar llavors? —va demanar-li la filla alhora que feia un badall i se li començaven a aclucar els ullets.

—Llavors vam… —però la menuda ja somiava amb els angelets i el pare li va donar una besada al front, la va acotxar i va sortir de l’habitació.

Una bella dona està brodant un torcaboques amb les inicials del seu nuvi en el portal de ca seva, a peu de carrer, on feia una pila d’anys s’asseia a jugar i a berenar un trosset de pa amb xocolata; la mare sempre li deia que, si li demanaven d’on ho havia tret, digués que li havia donat una rateta.

La parelleta es va conèixer el dia de l’Esperança davant el teatre, amb el mateix nom, del poble veïnat, encara que abans de conèixer-se en persona, ella ja el coneixia d’oïdes. La tafanera veïnada va arribar un dia descol·locada anunciant que hi havia un nou guàrdia civil al poble, jove i tan, tan prim, que pareixia un canyís; fins i tot va atrevir-se a aventurar que en qualsevol moment cauria mort de tan magre que estava.

Als seus pares, sobretot al pare, no els hi va fer gaire gràcia que la seva filla festegés amb aquell al·lot. I no era per ell, sinó per tot el que representava l’uniforme que vestia. Però com és ben sabut, l’hàbit no fa monge ni missa canonge.

Eren altres temps…

Uns temps de pirates, contrabandistes i bandolers on aquell jovenet nouvingut, que en un no res es va guanyar l’afecte de la gent del poble, passava les nits de servei al port vigilant que no esdevinguessin desembarcaments de tabac, aleshores prohibit. A estones estirava les cames fent la ronda per els carrerons adjacents i a altres, s’asseia a estudiar recolzat als arcs sobre un del quals s’engronsava una atrotinada bombeta. I de tant en tant agafava la bicicleta i arribava fins a Cala Gat. Els mariners, que començaven la seva jornada quan encara feia fosca, es compadien d’aquell al·lotet i li duien caixes de gambes perquè pegués una mossegadeta; es posava morat!

Una vella dona fa llata davant del portal de ca seva, a peu de carrer. Les campanes repiquen insistents, brama la mar embravida i rugeix furiós el vent del nord; trona i s’encén el cel. La tramuntana esclata i descambuixa els seus nivis cabells que, quan la mar engoleix al sol, pareixen d’argent.

Dones amb la cara desencaixada, unes totes soles i altres amb els infants carregats a la cintura, corren carrer avall. La mar, traïdorenca, s’ha cobrat una altre vida; a quin pobre fill, germà, pare o espòs s’haurà empassat aquesta vegada? Perquè la mar mai oblida cobrar-se els seus tributs de tant en tant. I enmig de tant enrenou, la doneta va filant els seus records como fila les fulles de pauma amb les que teixeix trunyelles que cus unes amb les altres.

Són altres temps…

Un fred dia de febrer el seu tiet, de mal nom «Es Cubano», i els seus dos cosins, varen sortir a pescar amb una petita barca de rems. La tieta els hi havia preparat una senalla amb pa, formatge, unes quantes taronges i altres viandes. Però mai van tornar a trepitjar terra. Pus mai més se’n va saber res d’ells. Només un rem i un parell de taronges aparegueren surant damunt la superfície de la mar que tant estimaven.

I a mesura que les agulles d’un rovellat i esgavellat rellotge van fent camí, embasten les ferides, si bé, com diu el refrany, «el temps fa l’oblit». I vents novells de canvi començaren a bufar augurant nous temps de esperançadora bonança, mentre que els records, en suspensió, se li amuntegaren als palmells de les mans travant-li els dits que entrellacen es garballó.

Verano 2021